Blog de JORDI SOLÉ i TUYÀ

CARTA OBERTA DELS JOVES EMPRESARIS CATALANS ALS CANDIDATS A LES ELECCIONS GENERALS DEL 20-N

2011-11-08T11:31:00.008+01:00

Catalunya, 7 de novembre de 2011

Benvolguts/des candidats/es,

Amb motiu de les eleccions a les Corts Generals que se celebraran el proper dia 20 de novembre, ens plau i, a la vegada, ens sentim amb l’obligació de traslladar-los algunes propostes concretes que tenen com a base les inquietuds i opinió dels joves empresaris catalans, a l’espera que les tinguin en consideració i les puguin posar en marxa l’endemà mateix de les eleccions. Són les següents:

1. Acord per un nou pacte fiscal o concert econòmic, que permeti gestionar des de Catalunya els impostos que s’hi recaptin.

2. Flexibilitzar el marc laboral amb la finalitat que les empreses siguin capaces d’adaptar-se, en el menor temps possible, als canviants nivells d’activitat econòmica, i amb la finalitat que això redundi en la generació de nous llocs de treball el més aviat possible.

3. Introduir la cultura emprenedora a les escoles, mitjançant el disseny de programes específics conjuntament amb entitats especialitzades.

4. Fer possible la dació en pagament per emprenedors, que faciliti que aquests puguin disposar d’una segona oportunitat que comptarà amb la garantia de l’experiència adquirida.

5. Mesures que facilitin la incorporació gradual i continuada de joves empresaris en els òrgans de govern de les institucions d’àmbit empresarial i econòmic, on fins ara hi han predominat altres generacions.

6. Mesures que permetin l’accés de les pimes, micro-empreses i autònoms a les diferents fons de finançament.

7. Introduir en l’administració incentius que facilitin l’activitat econòmica i implantació immediata de la finestreta única.

8. Gestió més eficient i més responsable dels recursos públics i, sempre, prenent com a base criteris econòmics i socials reals.

A l’espera que considerin aquestes propostes i, sobretot, que siguin capaços de trobar les fórmules més adequades per portar-les a terme en benefici de la reactivació econòmica que ens ha de permetre poder mantenir l’actual estat de benestar, quedem a la seva disposició.

Jordi Solé i Tuyà
President

Federació d'Associacions de Joves Empresaris i Emprenedors de Catalunya (FAJEEC)

JOVES EMPRESARIS #INDIGNATS ;-(

2011-09-23T15:50:00.002+02:00

En els darrers temps, fruit de la crisi econòmica, s’han posat en marxa tota una sèrie de fòrums o àmbits de debat sobre les mesures que caldria aplicar amb la finalitat d’accelerar la reactivació econòmica de Catalunya, els quals s’han sumat a d’altres fòrums de discussió que ja es venien realitzant amb diferent periodicitat a iniciativa de diverses entitats privades.

Addicionalment a aquests, algunes organitzacions com les Cambres de Comerç, patronals i associacions empresarials, també han activat els seus mecanismes per fomentar la generació de propostes sobre accions que s’haurien de portar a terme per sortir de la crisi, i que es canalitzen cap als governs, tot entenent que han de ser aquests els que en liderin la seva execució.

Malauradament però, tant en aquests fòrums de recent creació, com en els òrgans de decisió de les esmentades organitzacions, el col•lectiu dels joves empresaris hi té poca representació. En la majoria de casos hi té una presència que no és més que simbòlica. I, en qualsevol cas, se li atorga menys representació que la que li correspondria pel pes que té aquest col•lectiu en el teixit empresarial.

Allunyant-nos dels tòpics en relació al grau de compromís i implicació dels joves en les institucions, una vegada més posem de relleu que els joves empresaris catalans no volem exercir de mers espectadors de tot el que està passant, sinó que volem assumir un paper actiu i protagonista en tots aquells àmbits de debat, discussió i decisió que s’estan produint en aquests moments, en relació al model econòmic futur que s’està dissenyant pel nostre país. Tenim una ferma voluntat de participar i de ser útils al país, aportant el nostre treball, dedicació, talent i assumint riscos.

Manca de tot sentit que la generació de joves que ara compten entre 30 i 45 anys, probablement la generació més preparada de què disposa el país, sigui exclosa de tots aquests fòrums i s’hagi de resignar a només poder-se implicar en les organitzacions empresarials de caràcter juvenil.

La implicació dels joves en aquestes entitats i fòrums de debat, que podríem anomenar “sèniors”, és del tot necessària doncs contribuiria enormement a la seva dinamització i, en molts casos, facilitaria la seva adaptació als nous temps, a les noves formes de comunicar-se, de prendre decisions, etc. No en va, ens estem referint, molt probablement, a la generació més ben preparada del país.

Ens indigna observar com són només les generacions que ens han portat a la crisi, les que ara tornin a decidir quin ha de ser el terreny de joc futur en el que haurem de ser, precisament els joves empresaris d’avui, els que tindrem la responsabilitat d’haver de gestionar i rendibilitzar les nostres empreses. Volem participar d’aquestes decisions doncs en serem els principals afectats.

Dels joves empresaris d’avui en sortiran els grans empresaris de demà, a través de l’activitat dels quals s’haurà de generar la riquesa que ha de permetre mantenir l’actual estat del benestar.

ELS JOVES EMPRESARIS SÓN L’ESPERANÇA

2011-01-01T11:06:00.001+01:00

La sortida de la crisi econòmica només es podrà anticipar amb apostes decidides per la productivitat, la generació real de valor afegit, la cultura emprenedora i el talent del nostres joves.

Serà doncs aquest conjunt de coses el que farà que, en un futur proper, el nostre país torni a generar la riquesa que ha de permetre mantenir i avançar en l’estat del benestar.

Aquesta generació de riquesa futura estarà en les mans dels joves empresaris d’avui, i no tant en les decisions que es puguin prendre des dels governs, tot i que també és clau que des dels governs es prenguin decisions que propiciïn els entorns adequats per fomentar l’activitat emprenedora.

Seran doncs els joves empresaris catalans els que adquiriran un paper protagonista per treure el país de la crisi. I això ho faran amb el seu treball, dedicació, talent i assumint riscos.

I no només em refereixo a aquells que engeguen un projecte empresarial, sinó que també em refereixo a aquells joves que, després d’una, dues o tres generacions, assumeixen la direcció de l’empresa familiar; i també a aquell altre jove que, com autònom, opta per generar, ell mateix, el seu propi lloc de treball.

En qualsevol cas, es tracta de joves desacomplexats i sense prejudicis que, tot i estar atents a les opinions que puguin sorgir del seu entorn, no es deixen influir per aquells comentaris pessimistes que tant sovint traslladaven a l'emprenedor la por al fracàs.

Les ganes de crear coses noves, d’aportar solucions als problemes de la societat actual i de generar valor són les principals motivacions dels joves empresaris d’avui.

Cal que tots siguem conscients que cal que hi hagi gent que creï riquesa i que valorem degudament a qui ho faci, perquè això redunda en benefici de tots.

I TU... JA ETS PRODUCTIU?

2010-12-10T09:12:00.003+01:00

La greu depressió econòmica en què està immersa l’economia espanyola i els pocs estímuls que ofereix el govern ZP a les empreses, fan preveure que passarem un llarg i dur període en el què la poca demanda interna no permetrà mantenir una suficient i necessària activitat per moltes empreses.

Per això, la viabilitat de bona part de les empreses catalanes passa per la seva obertura a mercats exteriors, on poder introduir els seus productes, prenent quota de mercat a proveïdor locals o altres agents internacionals.

Poder accedir als mercats exteriors implica -com ja s’ha dit pel dret i pel revés- tenir un elevat grau de competitivitat en tots els àmbits: qualitat del producte, preu, termini d’entrega, servei, etc. I això només és possible si, dins la pròpia empresa, el nivell de productivitat de les persones que hi participen i els procediments que s’hi utilitzen també és elevat.

Espanya és un país on històricament la productivitat ha estat descuidada i menystenida i, inclús, sobre aquest fet s’han generat tota mena de dites populars i acudits –que ara prescindirem de recordar, perquè no és el moment de fer mofa de les mancances que ens han portat a la situació actual-.

En aquest sentit, cal adonar-se que les darreres èpoques de suposada bonança econòmica no s’han fonamentat en la productivitat, sinó en l’especulació, amb una nul•la aportació de valor afegit per part d’aquells que formaven part de la cadena de valor.

Per tant, ara és un moment on cal que tots aquells que formen part de l’empresa incideixin especialment en la consecució de nivells de productivitat elevats, que facin competitiva l’empresa en els mercats exteriors.

Això, no només passa per la implantació de procediments interns eficients per part dels equips directius, sinó que també passa per l’iniciativa individual de cadascun dels treballadors, adoptant una actitud positiva i pro activa, essent conscients que cadascun de nosaltres hem d’assumir una petita part de responsabilitat per fer competitiva la nostra empresa i, tots plegats, treure el nostre país de la crisi.

WHERE IS CATALONIA?

2010-10-29T11:18:00.001+02:00

El proper dilluns una delegació de les Joves Cambres de Catalunya, formada per una vintena de joves emprenedors i empresaris, partirem cap al Japó, concretament a la ciutat d’Osaka, on participarà en el Congrés Mundial que celebra anualment la Junior Chamber International. Malauradament encara haurem de fer escala a Amsterdam en no disposar de vols directes des de Barcelona. Però d’això, ja en parlarem un altre dia.

Aquesta entitat catalana és una de les poques que gaudeixen de reconeixement internacional i la seva participació en l’esdeveniment internacional propi més important constitueix la màxima expressió de l’exercici d’aquest dret tant preuat.

Arribats a aquest punt, cal posar de manifest que no més de sis o set territoris d’arreu del món gaudeixen del reconeixement internacional de la Junior Chamber International, essent Catalunya un d’ells. Els camins que han hagut de seguir cadascun d’ells i els motius que els han portat a gaudir d’aquesta condició són ben diferents i cap, repeteixo cap, és idèntic al de Catalunya.

Així doncs, Catalunya participarà, entre més d’un centenar de països, com a membre de ple dret en l’Assembla General, situant-nos físicament entre Canadà i Colòmbia.

Les oportunitats que suposa per la delegació catalana el fet de poder participar en aquest esdeveniment són múltiples i diverses, i passen per exemple pel coneixement d’altres cultures, religions, races i maneres d’afrontar els reptes, tant personals com d’empresa; per ampliar la xarxa de contactes; i formar-se en habilitats directives, entre d’altres.

Però sobretot vull ressaltar l’oportunitat que ens oferiran, no només els joves japonesos, sinó joves d’arreu del món, de contestar-los la pregunta “Where is Catalonia?”. Serà llavors quan, aprofitant l’avinentesa, la nostra delegació tindrà la responsabilitat d’aprofitar una gran oportunitat per transmetre al món, mitjançant el boca-orella, la grandesa del nostre país, de la nostra gent, de les nostres institucions i la identitat pròpia que ens diferencia dels nostres veïns.

També m’agradarà explicar-los que el país del que estem parlant, Catalonia, serà probablement el proper nou estat de la Unió Europea.

VISIÓ DE FUTUR DE ZP vs OBAMA

2010-09-10T10:56:00.001+02:00

Aquesta setmana Barack Obama ha anunciat un ampli programa per a la creació d’ocupació als EEUU mitjançant la inversió en infraestructures, concretament en 241.400 quilòmetres de carreteres, 6.400 quilòmetres de ferrocarril i 300 quilòmetres de pistes d’aterratge.

Ja fa un parell d’anys que Rodríguez-Zapatero va optar per fer el mateix, és a dir, crear ocupació mitjançant inversions de l’estat en obra pública. Ell però va preferir invertir els diners, mitjançant els Plans E, en voreres, mobiliari urbà i jardins, entre d’altres. Això, que es va fer a través dels ajuntaments, ha permès inclús que en algun municipi s’hagin destinat aquests diners a coses tant curioses i poc productives com construir una rèplica de la Porta de Brandenburg a Torrejón de Ardoz (Madrid) o una discoteca municipal a Benaguasil (València).

En el decurs d’aquestes obres, tant a EEUU com a Espanya, s’haurà aconseguit crear un important nombre de llocs de treball, permetent mantenir els ingressos a moltes famílies que, d’altra forma, no n’haguessin tingut.

Ara bé, quan aquestes obres estiguin acabades, a Espanya tindrem unes voreres meravelloses, un mobiliari urbà d’últim disseny i algun que altre nou monument extravagant.

Als EEUU, en canvi, tindran noves infraestructures que facilitaran l’activitat econòmica, que milloraran les comunicacions internes i que els permetran aixecar l’economia amb més rapidesa i, per tant, que faran millorar la seva qualitat de vida.

Aquí però, gaudirem d’un fantàstic entorn urbà -parcs, jardins, carrers, etc.-, però ho haurem de fer patint un altíssim atur, una mediocre productivitat com a país i una enorme dificultat de les nostres empreses per competir en els mercats exteriors, perquè mancarem de les infraestructures que no s’han fet i que s’haguessin pogut fer.

Cal exigir als nostres governants que aixequin el cap i que mirin a l’horitzó per tal de visionar el futur del país que estan construint amb les decisions que prenen dia a dia.

QUE NO ENS ENGALIPIN !

2010-08-12T09:27:00.003+02:00

El passat 10 de juliol es va produir un fet històric des del punt de vista de la manifestació pública de l’opinió general dels ciutadans de Catalunya. Però serà a les eleccions nacionals que se celebraran la propera tardor quan s’haurà de produir un altre fet històric, aquesta vegada però, de decisió dels ciutadans del nostre país. Serà doncs aquest moment, el que realment tindrà transcendència i pot fer canviar el rumb del país.

L’estat espanyol, a través del seu TC, ens ha tancat definitivament el camí del mig, aquell que permetia a Catalunya, anar avançant en les seves legítimes aspiracions de major autogovern dins l’estat espanyol.

Arribats a aquest punt, els grans objectius de país, com és el d’obtenir un major autogovern, sense més límits que els que lliurement hi posi el propi poble, han de ser plantejats i treballats des de l’eficiència i la discreció. I, per això, no hi ajuda gens el soroll que fan els micro-partits suposadament independentistes que afloren setmana rere setmana com rovellons. Algú es pot creure que algun d’aquests partits ens portarà la independència?

Caldrà doncs valorar bé quins partits ens ofereixen una catalanitat contrastada, independència de cap altre partit estatal, capacitat real per governar amb estabilitat -que és el que ara es necessita- i un ampli suport de la ciutadania.

Per afrontar doncs el nou escenari que se’ns presenta caldrà que els governants del nostre país siguin valents, però també serà clau que els puguem dotar d’un ampli suport ciutadà, expressat a les urnes, que els aporti la legitimitat i força necessàries per negociar on convingui, en representació de tot el país, amb fermesa.

És per això, que tots plegats, a les properes eleccions nacionals, hem de fer un sentit exercici de responsabilitat i escollir l’opció que més convingui a Catalunya, defugint d’aquells moviments que avui hi són i demà ja no hi són. Que no ens engalipin !

L’EMPRESARI I LES ASSEGURANCES DE TIPUS D’INTERÈS

2010-07-09T09:30:00.001+02:00

Sota un suposat interès per l’empresa, en els darrers tres o quatre anys, moltes entitats financeres han aconseguit col•locar en nombroses empreses tot un seguit de productes derivats, més o menys complexos, amb l’argument que es tractava d’assegurances de tipus d’interès que protegien l’empresa davant de probables increments de tipus que s’havien de produir en els següents anys.

Donada la complexitat del producte, al qual també s’hi referien amb denominacions com swap o permuta financera, la legislació ja obligava a les entitats financeres a obtenir del seu client, signat prèviament, un contracte marc d’operacions financeres (CMOF) en virtut del qual el signant manifestava, a la pràctica, ser un expert financer.

En molts casos, el producte era tant complicat d’entendre que ni el propi empleat de banca que l’oferia era capaç de respondre els dubtes de l’empresari sense posar-se vermell. Algunes entitats inclús recomanaven contractar aquest producte per tal que “l’empresari pugués dormir tranquil”.

Així doncs, perquè han contractat aquest tipus de productes les empreses? Per què no contractaven, en canvi, assegurances per cobrir altres tipus de riscos més coherents, com ara una possible davallada de les vendes, la morositat o l’increment del preu del combustible entre d’altres?

Probablement ho han fet empeses per la pressió a la que eren sotmeses per part de l’entitat financera que havia de renovar o atorgar una necessària línia de crèdit i que ho condicionava a la contractació, a la vegada, d’una d’aquestes assegurances de tipus d’interès.

El perill d’aquests productes rau en què si no es produeix el sinistre (increment dels tipus d’interès), la prima que es paga, és a dir, el cost per l’empresa, pot ser elevadíssim. En cap altra tipus d’assegurança (vehicle, responsabilitat civil, indústria, etc.) la prima que es paga provoca tanta reacció adversa de l’empresari.

Al final, tot i que tècnicament sí que constitueix una assegurança, el que hi ha al darrera és una aposta. Una aposta entre l’empresa i l’entitat financera amb la que es pot guanyar o perdre molt. Quan guanya l’empresa, perd d’entitat financera. I quan guanya l’entitat financera, perd l’empresa (com ha acabat passant en la majoria de casos).

Algú pensava guanyar una aposta sobre evolució dels tipus d’interès contra un dels agents del propi mercat financer que, per tant, té més informació que la de què disposa l’empresa? Quan l’empresa ha perdut aquestes apostes, l’empresari ha tingut la sensació d’haver estat enganyat.

Si vostè és empresari i, per tant, domina un ofici o negoci (fabricar sabates, transportar mercaderies, vendre roba, etc.) perquè involucra el seu negoci en apostes de tipus financer?

Aquestes errades del passat ens haurien de servir, com a mínim, per adonar-nos que cal que cadascú es dediqui a allò que domina i no ser tant pretenciosos volent obtenir beneficis en negocis que no coneixem.

SOM UNA NACIÓ. NOSALTES DECIDIM.

2010-07-08T13:28:00.004+02:00

La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.

Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència.

En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal.

És per això, que em sumo al post unitari per demanar la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.

Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que la gent sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.

Visca Catalunya!

COM PODEM FOMENTAR L’ESPERIT EMPRENEDOR DELS NOSTRES JOVES?

2010-04-30T13:43:00.003+02:00

Diversos estudis identifiquen les principals motivacions que té un jove per emprendre un negoci i esdevenir empresari, és a dir, per assumir més responsabilitats, més riscos, afrontar una alta dedicació a la feina i, per tant, haver de sacrificar una part important del temps dedicat a la família i a l’oci. Posant tot això sobre la taula, ja es pot intuir que el percentatge de joves catalans que opten per aquest tipus de vida és reduït.

Les motivacions per emprendre poden tenir diversa naturalesa i han anat variant al llarg dels anys. Així com fa anys, la principal motivació era la pròpia necessitat de crear-se un lloc de treball, en els darrers anys de bonança econòmica i, especialment, per haver-se reduït l’atur, aquesta motivació ha anat perdent pes, i havia guanyat protagonisme el fet de voler aprofitar una oportunitat de negoci. En els darrers dos anys però, en els quals la crisi econòmica ha començat a ser incisiva, ha tornat a recobrar protagonisme el fet de crear-se un lloc de treball. Altres motivacions que incideixen en l’emprenedoria són l’ànim de lucre, guanyar independència i la vocació, entre d’altres.

Una vegada coneixem les motivacions cal identificar els factors que influeixen en la motivació i que l’afavoreixen. Els més importants dels quals són: la personalitat de la persona i els seus valors (vocació, imaginació, habilitat per innovar, capacitat de sacrifici, dots per a l’organització, lideratge i dinamisme), l’entorn en què s’ha desenvolupat (haver crescut en l’entorn d’una empresa familiar acostuma a comportar l’absorció natural de l’esperit emprenedor), l’educació i formació rebuda, l’existència d’oportunitats i capacitat per percebre-les, el reconeixement social i mediàtic de la figura de l’emprenedor i l’estat de l’entorn per a emprendre i la conjuntura econòmica.

Així doncs, per fomentar l’esperit emprenedor només cal que entre tots, i sobretot des dels governs, es posin en marxa mesures que afavoreixin els factors i motivacions que s’han esmentat. I això, com més aviat es faci, millor.

CATALUNYA HA DE FACILITAR L’ACTIVITAT EMPRENEDORA

2010-04-23T15:40:00.005+02:00

Catalunya sempre ha estat un país d’emprenedors. La seva gent s’ha caracteritzat per la seva capacitat de treball, sacrifici i interès per la feina ben feta.

En la conjuntura econòmica actual, l’activitat emprenedora recobra interès en constituir una de les principals formes de generar autoocupació i ocupació per a d’altres.

Cal considerar que un país de gent emprenedora esdevé un país que té diversificades les seves fonts de generació d’ocupació, de riquesa i d’innovació. Tot això constitueix una certa protecció davant dels perills que se’ns podrien presentar en una futura davallada de l’activitat econòmica, decisions empresarials que portin a deslocalització de grans centres de treball fora de Catalunya, etc.

Hem de ser conscients que emprendre és una alternativa professional a considerar seriosament en moments de crisi.

En els propers anys es viurà en un escenari de crisi econòmica amb altes taxes d’atur. Per aquest motiu, el fet emprenedor esdevindrà una de les opcions interessants per generar autoocupació.

Donat que inevitablement en els propers anys es produiran algunes situacions que poden incidir negativament en l’activitat emprenedora, com ara les dificultats que hi haurà per accedir al finançament i la influència negativa dels nombrosos casos de tancament d’empreses sobre la motivació per emprendre, adquiriran especial rellevància les polítiques de foment de l’emprenedoria que es puguin portar a terme des dels governs.

UNA ALTRA GENERACIÓ PERDUDA?

2010-03-05T09:17:00.003+01:00

La societat catalana va dotar-se en el seu dia de moltes entitats amb voluntat de construcció de país, a les que s’hi van incorporar persones de vàlua i compromís reconeguts. En molts casos, una bona part d’aquelles persones encara ara continuen formant part dels òrgans de govern d’aquestes entitats.

Sovint hem sentit que sempre hi ha els mateixos a tot arreu. És un estrany fenomen el fet que persones d’avançada edat i que ja porten desenes d’anys en els òrgans de direcció d’aquestes organitzacions, mantinguin la voluntat de romandre-hi encara més temps. Això provoca “un tap” que impedeix de participar-hi a persones joves amb talent i idees fresques.

Actualment hi ha tota una generació que no hi participa. Es tracta de la generació nascuda als anys setanta, que avui tenen entre trenta i quaranta anys. Si ens mantenim impassibles, aquesta pot ser una generació perduda que no haurà tingut l’oportunitat de participar en les decisions més importants y de contribuir a la reconstrucció del país.

Es tracta d’una generació preparada, que ha crescut en un entorn de canvi constant, avesada a les noves tecnologies i xarxes socials, que ha viatjat i que és conscient de la globalització, que té la capacitat per aplicar noves tècniques en la gestió i, en definitiva, que disposa del just equilibri entre il•lusió i maduresa.

No es tracta d’una generació conformista, sinó que ha manifestat reiteradament la seva voluntat de participar en les decisions i d’influir-hi. En aquest sentit, en no ser-li possible involucrar-se en les entitats “sèniors”, ha optat per involucrar-se en entitats juvenils anàlogues, com ara les associacions de joves empresaris, les branques juvenils dels partits polítics i de les organitzacions sindicals, les joves cambres, etc. Això és només una mostra de la iniciativa, voluntat i capacitat d’assumir responsabilitats d’aquesta generació.

Alguns dels actuals actors de l’escena econòmica i empresarial del país ja ha manifestat públicament que cal una renovació generacional en l’economia catalana.

No té sentit que només fem els relleus generacionals cada trenta anys, convé que això sigui una constant i que diferents generacions puguin conviure en els òrgans de govern per tal d’enriquir-ne els diferents punts de vista i facilitar-ne un relleu gradual i permanent.

Tenim al davant nous reptes sense precedents, que precisen de nova gent, noves idees i noves formes de fer les coses. No volem haver d’explicar als nostres néts que “nosaltres ens vàrem trobar un tap”. Aquesta generació ha de passar de la reflexió a l’acció.

Publicat a:
La Vanguardia Digital
Butlletí Fundació Catalunya Oberta
El 3 de Vuit
e-Info&News JCI Catalunya

EN TEMPS DE CRISI AFLORA LA NECESSITAT DE FORMACIÓ EN GESTIÓ EMPRESARIAL

2010-02-12T13:38:00.001+01:00

Catalunya és un país en el qual la riquesa és generada per petites i mitjanes empreses, fruit de l’esperit de treball i superació propis de la nostra gent.

En aquests moments, són precisament aquestes empreses les que pateixen més la crisi econòmica i financera. Només cal veure els resultats que darrerament estan presentant les grans empreses per adonar-se de qui està carregant realment amb el pes de la crisi.

Sovint les persones que estan al capdavant d’aquestes petites i mitjanes empreses són emprenedors que van iniciar la seva aventura empresarial per vocació o perquè coneixien molt bé el seu ofici, però ho feien mancats d’una formació en gestió empresarial i, encara menys, amb formació financera.

Avui en moltes d’aquestes empreses es troba a faltar una bona formació en aquests àmbits. I precisament l’actual situació econòmica fa que s’hagi d’afinar molt en el control de gestió i en les decisions d’àmbit financer. On abans potser no era necessari, perquè els números sempre eren positius, avui “el color” d’aquests números depèn d’un bon control de gestió i de decisions encertades.

Actualment també ja és necessari que els responsables d’altres àrees funcionals, que no són pròpiament la gerència o la financera, tinguin un mínim de coneixements en gestió empresarial.

L’empresari o gerent que en aquests moments no té criteri financer es presenta amb una posició de feblesa davant d’una negociació o renovació de línies de crèdit.

És important també conèixer determinats productes financers que fins ara no eren habituals i que poden ser molt útils en aquests temps de restricció del crèdit. Productes que, moltes vegades, malauradament tampoc coneixen els empleats de banca que atenen a les empreses.

Darrerament, i cada vegada més sovint, l’empresari afronta situacions tant extremes com haver-se de plantejar la incorporació de socis inversors que aportin liquiditat a l’empresa o, inclús, arriba a plantejar-se la possibilitat de vendre la pròpia empresa. En aquests casos, també són necessaris coneixements i formació financera per protegir-se de negociacions abusives.

Per tot plegat és urgent dotar els nostres empresaris i directius de bona formació en gestió empresarial i uns mínims coneixements financers per tal d’afrontar amb més garanties els temps difícils que se’ns presentaran en els propers anys.

LA DESAPARICIÓ DE LES SOCIETATS ANÒNIMES I LIMITADES

2009-12-31T10:15:00.000+01:00

La situació econòmica actual i, sobretot, les greus dificultats d’accés al crèdit han portat, a la pràctica, a una desaparició de les societats anònimes i limitades.

I m’explicaré. Darrerament, les entitats financeres, sobretot les caixes d’estalvi, estan imposant altes exigències a l’hora d’atorgar crèdit a les empreses. En molts casos, això passa per exigir l’aportació de garanties adicionals, i concretament l’aval personal de l’empresari.

Aquella limitació de responsabilitat dels socis en front de tercers que donava sentit a les societats mercantils perquè permetia a una persona convertir-se en empresari sempre hi quan estés disposada a arriscar un patrimoni determinat, s’ha esfumat.

És més, aquesta situació també està afectant a aquell empresari que ha de fer front a la renovació anual de les línies de finançació de circulant. Aquest es troba amb què, si vol mantenir aquesta finançació que pot resultar vital, ha d’aportar avals personals, amb la qual cosa la limitació pròpia de responsabilitat que oferien les societats mercantils desapareix, i l’empresari passa a respondre amb tot el seu patrimoni present i futur.

Això, sense cap mena de dubte, dificulta enormement l’aflorament de nous empresaris i la continuitat dels actuals.

Cal que tots ho tinguem ben present i reconeguem degudament el coratge d’aquells que fan el pas de convertir-se en empresaris i també d’aquells que, malgrat totes aquestes dificultats, mantenen les seves empreses i els llocs de treball dels seus empleats, jugant-se cada dia tot el que tenen.

AGRAÏMENT A LA JOVE CAMBRA

2009-11-14T21:47:00.000+01:00

El passat divendres 13 de novembre, en el marc del sopar de gala de la 1a edició dels Premis Penedesencs, vaig tenir l’honor de rebre la màxima distinció que atorga la Jove Cambra als seus membres: una Senadoria.

La distinció de Senador s’atorga com a reconeixement al servei a l’entitat al llarg dels anys i dóna la condició de membre vitalici de la Junior Chamber International (JCI).

En aquesta entitat, el caràcter de membre vitalici adquireix especial rellevància donat que, de forma natural, la condició de soci es perd pel compliment dels 40 anys d’edat.

Ja fa molt temps que el meu compromís amb l’entitat és evident, però aquest nou reconeixement m’aportarà, si encara cap, un grau més de responsabilitat i també de legitimitat per continuar aportant a aquesta entitat el que humilment estigui a les meves mans.

La Jove Cambra m’ha aportat tant, en tots i cadascun dels àmbits de la meva vida que, malgrat que hi continuï col·laborant i treballant durant la resta de la meva vida, sempre m’hi sentiré en deute.

És per tot això que agraeixo profundament a tota la gent de la Jove Cambra, no només de Catalunya, sinó també a tantes i tantes persones d’arrreu del món que he tingut l’oportunitat de conèixer a través d’aquesta entitat, les oportunitats que m’heu ofert per desenvolupar-me com a persona i com a professional.

Moltes gràcies a tots!

PARLEM DE POLÍTICA, PARLEM D'EMPRESA

2009-11-06T09:52:00.001+01:00

A partir del dinar-tertúlia amb joves empresaris de l'Alt Penedès en el que vaig tenir l’oportunitat de participar aquesta setmana, em venen al cap moltes reflexions sobre la necessitat que un govern ha d’entendre el país com una empresa, amb alguns matisos, però amb certs criteris d’empresa.

En referència al ‘Plan E’ cal dir que cap empresari amb una mica de seny hagués endeutat el país, al nivell que ho ha fet el govern central, per inversions en obres supèrflues i, moltes d’elles, innecessàries, amb l’única finalitat de generar llocs de treball eventuals de curta durada.

Aquest endeutament limitarà moltes de les futures inversions estratègiques i realment necessàries que s’haurien de posar en marxa en els propers anys.

Per altra banda, hem d’entendre que un país competeix en el món globalitzat amb d’altres països, tal com ho fa una empresa en el mercat. Molt apel·len els governs a la productivitat de les empreses però, i si parlem de la productivitat del país? És productivitat tenir milions de persones cobrant subsidis diversos i sense fer cap acció que aporti valor a l’estat?

Convé motivar la gent a generar riquesa i, en canvi, el govern fomenta la inactivitat a base d’aquests subsidis indefinits.

Si una empresa destinés tots els beneficis en sous, a curt termini els treballadors estarien molt contents i motivats però, a la llarga, l’empresa no seria viable. Així és com el govern gestiona aquest país en detriment de tots.

És cert que l’estat no és ben bé una empresa, però si s’apliquessin un mínim de criteris empresarials, tots, i repeteixo, tots, aniríem més bé.

Però, malauradament, els qui ens governen prenen decisions en base a criteris electorals i no en termes de gestió de país.

ESPANYA... ON VOLS ANAR A PARAR?

2009-09-26T13:42:00.001+02:00

La mala gestió econòmica del govern Zapatero és una evidència que està deixant al president més sol que la una. A més, ni els que formaven part del seu propi equip, volen ser còmplices d’un desgavell de recursos públics com aquest, i l’abandonen.

La bombolla del sector de la construcció ens va portar a la bombolla del “pleno empleo” i, un cop ha esclatat la primera, també ha esclatat la segona. Més d’un vint per cent d’atur a partir del proper any és un drama social, però ho és també econòmicament, doncs suposa una llosa que frenarà el consum intern.

Ja fa mesos i anys que era el moment de començar a pensar a què es vol dedicar aquest país després d’haver-se dedicat els últims anys, quasi en exclusiva, a la construcció.

Si tot plegat fa uns mesos que el govern va reconèixer que hi havia crisi, segurament encara trigarà alguns mesos més en començar a planificar en quines noves activitats es podran recol•locar tots aquests treballadors que ara són a l’atur.

Identificar noves activitats d’alt valor afegit, formar-ne als professionals, dissenyar i construir les infraestructures necessàries i consolidar aquestes noves activitats per tal que puguin absorbir quatre milions d’aturats, no són fites que es puguin assolir d’un any per l’altre.

Per aquest motiu els governants no haurien de deixar passar ni un minut en posar-s’hi a treballar, però malauradament no tenim cap indici que això sigui així.

D'ESQUENA A LA CIUTADANIA

2009-04-28T16:28:00.001+02:00

En la seva “Carta oberta a Vilafranca” diu l’exalcalde Romero (PSC) que el pacte que ha portat al Pere Regull (CiU) a l’alcaldia de Vilafranca s’ha fet “d’esquena a la ciutadania”.

En aquest punt val la pena recordar que en tres ocasions, en tres, els vilafranquins s’han trobat amb canvis d’alcaldes socialistes que no havien escollit. La primera vegada va ser l’any 1986 quan, a mitja legislatura, el Fèlix Sogas va cedir l’alcaldia al Joan Aguado. Més tard, l’any 2004 el propi Joan Aguado feia el mateix amb el Marcel Esteve. I en les darreres setmanes, per tercera vegada, es produïa el traspàs del Marcel Esteve al Francisco Romero. No recordo que, en cap d’aquests casos, la ciutadania es pogués pronunciar sobre aquests canvis.

El PSC no només no ha respectat les decisions preses pels ciutadans de Vilafranca en les urnes, sinó que ens ha pres per tontos, i ens ha aconseguit fer empassar, per tres vegades, tres alcaldes que no havíem escollit.

Almenys aquesta vegada, el canvi es produeix pel sentit de responsabilitat de qui, des de l’oposició, observa la incompetència de qui governa, busca els suports necessaris, i s’ofereix a posar-se al capdavant d’un vaixell que anava a la deriva.

Per altra banda, és curiós veure com fins el dia d’avui, el poble de Vilafranca, en eleccions democràtiques, no ha optat mai per canviar l’alcalde que governava en el moment de les eleccions, però els interessos particulars dels alcaldes i candidats de cada moment, i sobretot els interessos partidistes del PSC, sí que han motivat tres canvis d’alcalde fora de períodes electorals.

Esperem que la feina que durà a terme a partir d’ara el nou alcalde Pere Regull sigui el motiu que mogui al poble de Vilafranca, en les properes eleccions, a optar, una vegada més, per no canviar l’alcalde.

UN PAGÈS DE GUARDIOLA DE FONT-RUBI (ALT PENEDÈS) ANALITZA EL FENÒMEN DE LES HIPOTEQUES SUBPRIME

2008-10-26T10:26:00.000+01:00

Explica un destacat polític català, que no fa massa dies va tenir l’oportunitat de conversar amb un pagès de Guardiola de Font-Rubí (Penedès), el qual li va donar el seu particular punt de vista sobre el fenomen provocat per les hipoteques subprime.

Diu així… Imaginem-nos que tenim un gran cistell de pomes. Totes elles fan molt de goig, excepte un parell o tres que es veuen una mica tacades o podrides. Si volem mantenir el cistell només amb fruita de bona qualitat, ens serà fàcil d’identificar la fruita tarada i treure-la.

Imaginem-nos ara que, enlloc de tenir pomes senceres, el que tenim són pomes tallades a troços. Bé doncs, ara ja no serà tant fàcil identificar i treure els troços que estan en mal estat, però si som una mica entesos i hàbils, podem arribar a aconseguir-ho.

Imaginem-nos ara que, en el seu lloc, el que tenim és una macedònia amb tota mena de fruita ben tallada. En aquest cas, serà molt difícil de solucionar el problema i poder identificar i treure la fruita que es troba en mal estat.

Però imaginem-nos ara, que el que tenim és una melmelada de fruites. En aquest supòsit, resulta del tot impossible identificar la fruita podrida.

Aquesta era l’exposició del pagès i certament il•lustra molt bé què ha passat amb les hipoteques subprime.

Actualment, un dels problemes que resulten molt difícils de solventar per alleugerar la crisi focalitzant-nos en el seu origen, és precisament la dificultat per identificar on són i qui té les hipoteques subprime.

Resulta que els bancs i agències hipotecàries van titularitzar (agrupar en paquets) aquestes hipoteques subprime, van vendre aquests paquets, el banc o empresa que els va comprar va dividir el paquet per barrejar-lo amb altres productes financers amb la intenció de diversificar el risc i de fer el paquet més atractiu, va vendre aquest nou paquet, l’empresa que el va comprar el va tornar a dividir i, a la vegada, el va tornar a mesclar amb altres productes financers de diversa naturalesa, risc i objectius, que va tornar a vendre. I així successivament i fins la data d’avui.

Bé doncs, el resultat de tot això, és que avui tenim un gran pot de melmelada, de la que sabem amb tota certesa que conté fruita podrida, però no ens queda altre remei que anar-nos-la menjant, cullerada rera cullerada fins que s’acabi el pot, i confiant que ens faci el mínim mal de ventre.

COM UN CRACK IMMOBILIARI ALS EEUU ENS FA ESTRÈNYER EL CINTURÓ ALS CATALANS...(LES CONSEQUÈNCIES NEGATIVES D'UN MÓN GLOBALITZAT)

2008-08-06T21:00:00.000+02:00

Els motius que ens han portat a l’actual crisi econòmica al nostre país són de diversa naturalesa i també de diversa procedència. Algunes de les conseqüències que ara patim tenen el seu origen molt lluny de les nostres fronteres.

En els darrers anys, als EEUU s’han produït excessos en el mercat immobiliari que l’han portat a una important escalada en els preus dels immobles.

El creixent augment del preu dels immobles ha fet que moltes persones se sumessin a un negoci fàcil, que passava per comprar un immoble que en poc temps es revaloritzaria de forma espectacular i, això, malgrat que el finançament necessari fos a una alta tassa d’interès.

També és en aquest moment on van sorgir innumerables companyies financeres que s’aprofitaven d’aquesta circumstància per fer negoci gràcies a alts tipus d’interès, i que amb la seva agressivitat en la concessió de crèdits també van contribuir a fer més gran la pilota.

Aquesta activitat hipotecària frenètica beneficiava a tothom: els particulars obtenien importants plusvàlues, les empreses constructores feien més negoci que mai, l’estat cobrava la seva part en forma d’impostos, i els bancs... els bancs i entitats financeres aconseguien créixer més que mai.

Els bancs van aprofitar-se d’aquesta situació en una doble vessant, de forma molt perillosa. Per una banda, augmentant notablement la seva xifra de negoci a base de concedir un número brutal d’hipoteques i, inclús, amb molta alegria i poc rigor, havent-ne concedit moltes a un determinat perfil de persones que es considerava de dubtosa solvència. Això sí, a uns tipus d’interès que feia esgarrifar.

I per altra banda, els mateixos bancs van aprofitar aquest volum importantíssim d’hipoteques concedides per obtenir el finançament necessari per créixer. Com ho van fer? Doncs mitjançant el que s’anomena “titolització”, que consisteix en “empaquetar” les hipoteques d’unes mateixes característiques i vendre-les a altres bancs i entitats, o bé oferir aquests actius com a garantia de pagament de préstecs obtinguts d’altres bancs. I això ho van fer amb bancs no només dels EEUU, sinó de tot el món (també d'Europa). Els diners que obtenien de la venda d’aquests “paquets”, o oferint aquests “paquets” com a garantia, servien per continuar oferint més crèdits i més hipoteques, per obrir més oficines, etc. Així anàvem fent més gran la pilota.

Ara bé, tot això va funcionant mentre el mercat immobiliari manté un nivell d’activitat alt, però quan, al 2005, el mercat immobiliari nord-americà s’atura, els preus cauen... la bombolla rebenta i.... què passa? Que en molts casos els preus dels immobles cauen per sota del deute amb el banc, la qual cosa fa que al propietari de l’immoble li surti més a compte entregar directament la casa al banc que continuar pagant les quotes del préstec.

És en aquest moment quan es fa palès que molts prestataris d’aquests préstecs no tenen suficient solvència i no poden pagar les quotes mensuals.

I és ara quan aflora el que s’ha conegut amb el nom d’hipoteca subprime, que es refereix a aquelles hipoteques concedides amb poc rigor per part dels bancs i sobre les quals pesa un important risc d’impagament.

Tot plegat fa que aquells bancs i entitats financeres que havien comprat aquests paquets d’hipoteques (titolitzacions), es trobin amb un actiu, el valor real del qual desconeixen o, si més no, tenen l’absoluta certesa que val menys del que n’han pagat, o bé d’altres bancs es trobin que en garantia de préstecs concedits a altres bancs, tenen un paquet d’hipoteques que segurament val menys que el préstec que ells els han concedit.

Aquesta situació d’incertesa provoca recels d’uns bancs respecte dels altres a l’hora de fer-se préstecs. Aquí cal recordar que bàsicament els bancs disposen de tres mecanismes per aconseguir diners. L’un és recórrer als bancs centrals (en el cas europeu, al BCE). L’altre és obtenir dipòsits (passiu) d’inversors i particulars. I l’últim i més important, és el mercat interbancari en el qual els bancs es presten diners entre ells a un tipus d’interès determinat.

Com en tot mercat, quan augmenta la dificultat per accedir a un producte (en aquest cas són els diners), també augmenta el seu preu (en aquest cas és el tipus d’interès). Per tant, aquesta situació de recel d’uns bancs respecte de la solvència de l’altre banc que li demana un préstec, fa que posin moltes dificultats a concedir-se préstecs entre ells i, quan ho fan, ho fan a un preu més elevat per cobrir aquesta prima de risc addional que representa la possibilitat que aquella altra entitat tingui un paquet important de subprimes i això li limiti la capacitat de retornar el préstec.

La mitja dels tipus d’interès que s’apliquen els bancs entre ells per préstecs a un termini determinat és el que és coneix com Euribor. Per tant, tota aquesta situació ha provocat que l’Euribor augmenti considerablement, amb el conseqüent perjudici per les famílies, doncs aquest és el principal índex de referència dels préstecs hipotecaris a la zona euro.

Ara ja coneixem una mica més quin és l’origen que cada vegada ens costi més arribar a final de més en veure que la quota de la hipoteca s’enfila per damunt de qualsevol previsió pessimista.

Potser, a partir d’ara, encara que no els puguem votar, tots plegats ens fixarem més en el que proposen els candidats a la presidència dels EEUU.