9 de juliol de 2010

L’EMPRESARI I LES ASSEGURANCES DE TIPUS D’INTERÈS

Sota un suposat interès per l’empresa, en els darrers tres o quatre anys, moltes entitats financeres han aconseguit col•locar en nombroses empreses tot un seguit de productes derivats, més o menys complexos, amb l’argument que es tractava d’assegurances de tipus d’interès que protegien l’empresa davant de probables increments de tipus que s’havien de produir en els següents anys.

Donada la complexitat del producte, al qual també s’hi referien amb denominacions com swap o permuta financera, la legislació ja obligava a les entitats financeres a obtenir del seu client, signat prèviament, un contracte marc d’operacions financeres (CMOF) en virtut del qual el signant manifestava, a la pràctica, ser un expert financer.

En molts casos, el producte era tant complicat d’entendre que ni el propi empleat de banca que l’oferia era capaç de respondre els dubtes de l’empresari sense posar-se vermell. Algunes entitats inclús recomanaven contractar aquest producte per tal que “l’empresari pugués dormir tranquil”.

Així doncs, perquè han contractat aquest tipus de productes les empreses? Per què no contractaven, en canvi, assegurances per cobrir altres tipus de riscos més coherents, com ara una possible davallada de les vendes, la morositat o l’increment del preu del combustible entre d’altres?

Probablement ho han fet empeses per la pressió a la que eren sotmeses per part de l’entitat financera que havia de renovar o atorgar una necessària línia de crèdit i que ho condicionava a la contractació, a la vegada, d’una d’aquestes assegurances de tipus d’interès.

El perill d’aquests productes rau en què si no es produeix el sinistre (increment dels tipus d’interès), la prima que es paga, és a dir, el cost per l’empresa, pot ser elevadíssim. En cap altra tipus d’assegurança (vehicle, responsabilitat civil, indústria, etc.) la prima que es paga provoca tanta reacció adversa de l’empresari.

Al final, tot i que tècnicament sí que constitueix una assegurança, el que hi ha al darrera és una aposta. Una aposta entre l’empresa i l’entitat financera amb la que es pot guanyar o perdre molt. Quan guanya l’empresa, perd d’entitat financera. I quan guanya l’entitat financera, perd l’empresa (com ha acabat passant en la majoria de casos).

Algú pensava guanyar una aposta sobre evolució dels tipus d’interès contra un dels agents del propi mercat financer que, per tant, té més informació que la de què disposa l’empresa? Quan l’empresa ha perdut aquestes apostes, l’empresari ha tingut la sensació d’haver estat enganyat.

Si vostè és empresari i, per tant, domina un ofici o negoci (fabricar sabates, transportar mercaderies, vendre roba, etc.) perquè involucra el seu negoci en apostes de tipus financer?

Aquestes errades del passat ens haurien de servir, com a mínim, per adonar-nos que cal que cadascú es dediqui a allò que domina i no ser tant pretenciosos volent obtenir beneficis en negocis que no coneixem.

Bookmark and Share

1 Comment:

ester said...

La meva opinió és breu: la societat té un grau massa elevat d'ignorància financera, d'aquí els enganys.Us deixo dos links que ho il.lustren:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/20100711/banca-recorre-als-regals-per-competir-pels-diposits/380081.shtml

http://www.facebook.com/note.php?created&&suggest&note_id=114647345250189