6 d’agost de 2008

COM UN CRACK IMMOBILIARI ALS EEUU ENS FA ESTRÈNYER EL CINTURÓ ALS CATALANS...(LES CONSEQUÈNCIES NEGATIVES D'UN MÓN GLOBALITZAT)


Els motius que ens han portat a l’actual crisi econòmica al nostre país són de diversa naturalesa i també de diversa procedència. Algunes de les conseqüències que ara patim tenen el seu origen molt lluny de les nostres fronteres.

En els darrers anys, als EEUU s’han produït excessos en el mercat immobiliari que l’han portat a una important escalada en els preus dels immobles.

El creixent augment del preu dels immobles ha fet que moltes persones se sumessin a un negoci fàcil, que passava per comprar un immoble que en poc temps es revaloritzaria de forma espectacular i, això, malgrat que el finançament necessari fos a una alta tassa d’interès.

També és en aquest moment on van sorgir innumerables companyies financeres que s’aprofitaven d’aquesta circumstància per fer negoci gràcies a alts tipus d’interès, i que amb la seva agressivitat en la concessió de crèdits també van contribuir a fer més gran la pilota.

Aquesta activitat hipotecària frenètica beneficiava a tothom: els particulars obtenien importants plusvàlues, les empreses constructores feien més negoci que mai, l’estat cobrava la seva part en forma d’impostos, i els bancs... els bancs i entitats financeres aconseguien créixer més que mai.

Els bancs van aprofitar-se d’aquesta situació en una doble vessant, de forma molt perillosa. Per una banda, augmentant notablement la seva xifra de negoci a base de concedir un número brutal d’hipoteques i, inclús, amb molta alegria i poc rigor, havent-ne concedit moltes a un determinat perfil de persones que es considerava de dubtosa solvència. Això sí, a uns tipus d’interès que feia esgarrifar.

I per altra banda, els mateixos bancs van aprofitar aquest volum importantíssim d’hipoteques concedides per obtenir el finançament necessari per créixer. Com ho van fer? Doncs mitjançant el que s’anomena “titolització”, que consisteix en “empaquetar” les hipoteques d’unes mateixes característiques i vendre-les a altres bancs i entitats, o bé oferir aquests actius com a garantia de pagament de préstecs obtinguts d’altres bancs. I això ho van fer amb bancs no només dels EEUU, sinó de tot el món (també d'Europa). Els diners que obtenien de la venda d’aquests “paquets”, o oferint aquests “paquets” com a garantia, servien per continuar oferint més crèdits i més hipoteques, per obrir més oficines, etc. Així anàvem fent més gran la pilota.

Ara bé, tot això va funcionant mentre el mercat immobiliari manté un nivell d’activitat alt, però quan, al 2005, el mercat immobiliari nord-americà s’atura, els preus cauen... la bombolla rebenta i.... què passa? Que en molts casos els preus dels immobles cauen per sota del deute amb el banc, la qual cosa fa que al propietari de l’immoble li surti més a compte entregar directament la casa al banc que continuar pagant les quotes del préstec.

És en aquest moment quan es fa palès que molts prestataris d’aquests préstecs no tenen suficient solvència i no poden pagar les quotes mensuals.

I és ara quan aflora el que s’ha conegut amb el nom d’hipoteca subprime, que es refereix a aquelles hipoteques concedides amb poc rigor per part dels bancs i sobre les quals pesa un important risc d’impagament.

Tot plegat fa que aquells bancs i entitats financeres que havien comprat aquests paquets d’hipoteques (titolitzacions), es trobin amb un actiu, el valor real del qual desconeixen o, si més no, tenen l’absoluta certesa que val menys del que n’han pagat, o bé d’altres bancs es trobin que en garantia de préstecs concedits a altres bancs, tenen un paquet d’hipoteques que segurament val menys que el préstec que ells els han concedit.

Aquesta situació d’incertesa provoca recels d’uns bancs respecte dels altres a l’hora de fer-se préstecs. Aquí cal recordar que bàsicament els bancs disposen de tres mecanismes per aconseguir diners. L’un és recórrer als bancs centrals (en el cas europeu, al BCE). L’altre és obtenir dipòsits (passiu) d’inversors i particulars. I l’últim i més important, és el mercat interbancari en el qual els bancs es presten diners entre ells a un tipus d’interès determinat.

Com en tot mercat, quan augmenta la dificultat per accedir a un producte (en aquest cas són els diners), també augmenta el seu preu (en aquest cas és el tipus d’interès). Per tant, aquesta situació de recel d’uns bancs respecte de la solvència de l’altre banc que li demana un préstec, fa que posin moltes dificultats a concedir-se préstecs entre ells i, quan ho fan, ho fan a un preu més elevat per cobrir aquesta prima de risc addional que representa la possibilitat que aquella altra entitat tingui un paquet important de subprimes i això li limiti la capacitat de retornar el préstec.

La mitja dels tipus d’interès que s’apliquen els bancs entre ells per préstecs a un termini determinat és el que és coneix com Euribor. Per tant, tota aquesta situació ha provocat que l’Euribor augmenti considerablement, amb el conseqüent perjudici per les famílies, doncs aquest és el principal índex de referència dels préstecs hipotecaris a la zona euro.

Ara ja coneixem una mica més quin és l’origen que cada vegada ens costi més arribar a final de més en veure que la quota de la hipoteca s’enfila per damunt de qualsevol previsió pessimista.

Potser, a partir d’ara, encara que no els puguem votar, tots plegats ens fixarem més en el que proposen els candidats a la presidència dels EEUU.

Bookmark and Share

1 Comment:

Jordi Tarrida. said...

Jordi, ets un crack, gràcies per tota aquesta informació que realment desconeixia, ara veig més clar el que està passant...